La moda a les sèries

Peaky Blinders noies - Gemma Cuadrado - Ara Play

Les sèries de culte no només han canviat els nostres hàbits de consum sinó que també han marcat les tendències de reminiscència retro dels últims deu anys, tant a les passarel·les com al carrer.

En els últims vint anys les sèries han passat de ser mers productes audiovisuals d’entreteniment a ser considerades vertaderes obres de culte. És evident que sèries com Twin Peaks o Expedient X durant els noranta van assentar uns precedents, però no va ser fins l’arribada de The Wire o Els Soprano a principis dels 2000 que va començar la febre d’or de les sèries. Les tornes es van canviar per complert fins el punt que els directors i els actors més prestigiosos del cinema es barallen per treballar a la petita pantalla, quan abans passava exactament al contrari.

Com a espectadors, aquest nou paradigma ha afectat els nostres hàbits de consum. Però no només això: al estar tan presents a les nostres vides és inevitable que hi acabin influint. Les sèries de culte ja no només monopolitzen les nostres converses sinó que també afecten les nostres decisions i fins i tot algunes acaben creant tendència. Amb l’èxit de CSI, els estudiants de carreres forenses van incrementar un 70% segons Telegraph. Gràcies a Big Bang Theory, The Guardian exposava un augment del 20% d’estudiants de física i química i fins a un 40% dels de matemàtiques. I després de l’èxit de Breaking Bad es va arribar a trobar metamfetamina tenyida de blau imitant la de la sèrie.

La moda no podia ser menys. Segurament una de les primeres sèries que va revolucionar la moda va ser Sexe a Nova York (1998 – 2004). La història de quatre novaiorqueses exitoses de mitjana edat va començar com un aparador de les tendències del moment fins al punt que els dissenyadors van acabar inspirant-se en els seus estilismes. Amb Gossip Girl (2007 – 2012), la sèrie que va rellevar-la però amb adolescents de classe alta com a protagonistes, va passar una cosa semblant. Tot i que en aquests dos casos es tracta d’una retroalimentació de la industria de la moda i les tendències només van arribar als armaris de qui s’ho podia permetre.

La tornada dels seixanta

La dinàmica entre sèries i moda va canviar amb l’estrena de Mad Men (2007 – 2015). L’estil retro i vintage (una cosa és imitar un temps passat i l’altre utilitzar peces antigues a l’actualitat) ha predominat durant aquesta última dècada gràcies o per culpa d’aquesta sèrie ambientada a la dècada dels seixanta i centrada en una agència de publicitat de Nova York, que va aconseguir que durant els anys d’emissió tothom volgués copiar l’estètica dels seus protagonistes.

La sèrie va impactar directament en l’imaginari de dissenyadors de tot tipus de firmes. Michael Kors, Louis Vuitton, Christian Dior, Gucci, Chloe, Prada, Miu Miu, Etro, Pucci, Carolina Herrera o Vivianne Westwood van omplir les passarel·les de reminiscències seixanteres. Absolutament tothom es va pujar al carro de Mad Men. Moschino fins i tot va treure una col·lecció inspirada en Mary Quant (precursora del Swinging London i inventora de la minifaldilla). Els sastres Brooks Brothers van posar a la venta un tratge inspirat en Don Draper, el seu protagonista. I Banana Republic comercialitza des de 2011 una col·lecció que agafa el nom de la sèrie.

Però el que va convertir a Mad Men en una sèrie de culte no va ser només un vestuari cuidat sinó el fet que, a més, fos capaç de definir la personalitat i l’evolució de tots els seus personatges. La seva dissenyadora, Katherine Jane Bryant, va marcar un abans i un després tant en el món de la televisió com en el de la moda. Va crear un fenomen.

A l’altra cara de la moneda hi trobem Girls (2012 – 2017), la sèrie de la novaiorquesa Lena Dunham, que mostra precisament com aquest boom vintage ha inundat els carrers de mig món durant els últims deu anys. Les històries són tan reals com el seu vestuari. Els estilismes de les protagonistes són maldestres, a vegades descuidats, però representen a tota una generació que lluita a contracorrent per trobar el seu lloc en el món. 

Mad Men - Gemma Cuadrado - Ara Play

Els clàssics anys vint

Un altre fenomen global i comparable al de Mad Men ha estat el que ha originat la sèrie britànica Peaky Blinders (2013 – actualitat), ambientada al finalitzar la Primera Guerra Mundial i que relata la vida i l’ascens d’una família de gàngsters a la fosca i proletària Birmingham. Stephanie Collie, la seva dissenyadora de vestuari, aconsegueix que la roba sigui correcte històricament i a la vegada fàcilment transferible als nostres temps. Els clàssics sempre seran clàssics.

Probablement les gorres d’estil irlandès han estat uns dels majors hits de la sèrie. Alguns dissenyadors les han incorporat a les seves col·leccions (Gosha Rubchinskiy o Ralph Lauren) però es que a més ha nascut una marca amb el nom de la sèrie que les comercialitza. Els tratges de tres peces que porten els protagonistes combinats amb camises de coll rodó, abrics fins als peus i botes amb cordons també estan creant tendència, fins al punt que el director de la sèrie, Steven Knight, ha creat la marca Garrisson Tailors per portar l’estil de la sèrie al carrer.

Els pentinats rapats pels costats (en el seu moment ideats per evitar els polls) també porten uns anys marcant la tendència masculina, que ha passat de veure’s reflectida en l’estètica dels seixanta a veure com a referent la dels anys vint. Així com Mad Men recollia tota una estètica que ja abans s’havia reinterpretat gràcies a les subcultures, l’estètica d’entreguerres encara no havia arribat a l’actualitat. Per tant, el seu èxit encara té més mèrit.

Boardwalk Empire (2010 – 2014), la sèrie de Martin Scorsese ambientada a la mateixa època però a Atlantic City, va marcar un precedent però no va aconseguir influir la moda de la mateixa manera que ho ha fet Peaky Blinders. Segurament perquè els seus estilismes eren molt més extravagants pel fet de desenvolupar-se en una ciutat americana en plena prosperitat econòmica i que vivia bàsicament del joc i l’hedonisme.

Qualsevol temps passat va ser millor

Però dels anys vint passem als vuitanta. Una altra sèrie que ha influenciat directament la moda actual ha estat Narcos (2015 – actualitat) que va començar narrant la vida de Pablo Escobar i que ha acabat portant la narcoestètica a les passarel·les. Les camises de seda amb estampats estrafolaris i coloristes han estat les protagonistes de les últimes col·leccions de Gucci, Valentino o Dolce & Gabbana. Però és que la moda adolescent de la mateixa època, com les jaquetes folrades de borrego o les gorres de beisbol, també són tendència gràcies a Stranger Things (2016 – actualitat).

Llavors, ¿quins són els motius pels quals una sèrie arriba a influir la moda dels nostres temps? Amb la quantitat de contingut audiovisual que existeix avui en dia és fàcil que les tendències es dissolguin. Només les sèries més vistes acaben creant tendències globals. Si partim de que els continguts televisius (i els audiovisuals per extensió) promouen l’estandardització de rols i comportaments i assumim que la publicitat més efectiva és la que es basa en les emocions, és evident que conscient o inconscientment una sèrie que ens atrapi pot acabar influenciant-nos.

El que totes aquestes sèries tenen en comú –a més del seu èxit– és que la majoria estan ambientades en altres èpoques. En un present caracteritzat per les crisis, les tensions, els canvis frenètics i la incertesa, el passat està més idealitzat que mai. La moda vintage ens serveix com a refugi emocional però també com a diferenciació dins d’un món globalitzat. ¿Per què sinó la majoria de capítols de la distòpia tecnològica Black Mirror (2011 – actualitat) tenen una estètica retro quan transcorren en el futur?

Els protagonistes d’aquestes sèries, tot i tenir llums i ombres, també tenen un carisma i un caràcter amb els que fàcilment podem emmirallar-nos. Exactament com ha passat amb el cinema des de fa més de cinquanta anys: aquests personatges són gairebé icones dels nostres temps. La diferència és que ara, encara passen més estona amb nosaltres.

Aquest article es va publicar tant a l’edició empresa com a l’online del suplement cultural Play del Diari Ara.

A %d blogueros les gusta esto: